Les emissions es disparen als Països Catalans i el negoci del biogàs no és la solució: dues mirades que es complementen

Aquest cap de setmana han coincidit dues lectures que, llegides juntes, expliquen molt bé per què des de Ponent Respira insistim que el debat sobre la macroplanta de biogàs de la Sentiu de Sió, les ampliacions de General d'Olis a les Borges o el futur de Tracjusa a Juneda no es pot deslligar del marc climàtic més ampli. D'una banda, l'article de Joan Buades a «Llàntia de Foc» (29 de maig de 2026) amb el balanç d'emissions 1990-2025 als Països Catalans a partir de les dades de Climate Trace. De l'altra, el manifest de la Asociación Social y Cultural La Calahorra en Acción (LACEA), publicat per Ecologistas en Acción el 27 de maig, on s'explica per què les plataformes veïnals s'oposen a les macroplantes de biogàs/biometà presentades com a «verdes».

Comencem pel diagnòstic. Segons el càlcul regionalitzat de Buades a partir de Climate Trace, les emissions brutes des de 1990 han crescut un 72% al País Valencià, un 65% a les Illes Balears i un 13% a Catalunya. L'objectiu oficial de la UE per al 2030 és reduir-les un 55% respecte de 1990: anem, doncs, en direcció contrària. L'augment valencià és vuit vegades superior al d'Espanya i contrasta amb la baixada de la veïna França (-17%). El 2025 el transport ja és el màxim emissor a Catalunya (més del 38% de tots els GEH, més del doble que tota la indústria), liderat pel trànsit de cotxes i camions (8,2 Mt CO2e), els aeroports controlats per AENA (4,3 Mt) i Repsol (3,1 Mt entre refineria, petroquímica i ASESA, un 7% del total català). A les Balears, el transport —avions, cotxes, camions i mercaderies marítimes— representa gairebé sis de cada deu tones de CO2e i les emissions d'agost gairebé dupliquen les de febrer, al ritme del turisme. Al País Valencià, transport i refinament de petroli sumen prop de la meitat de totes les emissions, amb un pes especialment dur de la central tèrmica de Sagunt (3,1% del total) i del macroport de València.

El missatge de Buades és cru: «Hem de parar el creixement vertiginós, especialment, del transport fòssil i la turistització. Igualment, necessitem reduir dràsticament el poder de lobbies com AENA, Repsol i les petroquímiques». No és una opinió ideològica: són les xifres oficials d'emissions territorialitzades, en un context en què el maig de 2026 ja s'han registrat temperatures de juliol a gran part de la Península i les Balears.

Aquí és on entra la segona lectura. La indústria del biogàs/biometà es ven precisament com una part de la solució climàtica: economia circular, gas «verd», descarbonització de la xarxa. El manifest de LACEA, redactat des de Granada però aplicable punt per punt al que vivim a Ponent, posa números a aquesta promesa. Els subproductes que entren a una macroplanta no apareixen «per generació espontània»: vénen de models ramaders intensius que requereixen pinsos d'origen llunyà, fertilitzants químics, transport i combustibles fòssils. A més, segons estudis europeus citats al text, les emissions accidentals de metà poden arribar de mitjana al 5% del gas produït —i el metà té un potencial d'escalfament global desenes de vegades superior al CO2 a curt termini. El simple funcionament de les plantes consumeix prop del 30% de l'energia obtinguda, i el transport de purins, restes de matadero, residus vegetals i digestat pot suposar fins a un 16% addicional. Conclusió de LACEA: «La biometanització no descarboniza realmente, no constituye una economía circular y tampoco puede considerarse una actividad verda ni de huella negativa».

El problema del digestat és el segon eix del manifest. Les matèries primeres —dejeccions, restes orgàniques, subproductes agroindustrials— no són «residus inservibles»: històricament han servit per fertilitzar els camps. Quan se'n extreu el metà, el digestat resultant manté els contaminants però perd bona part del seu valor fertilitzant natural. «Nos lo venden como fertilizante, pero se le ha retirado buena parte de la materia orgánica y permanecen muchos de los contaminantes, lo que puede agravar los problemas de los suelos donde se aplique», escriu LACEA. Mentre el gas s'injecta a la xarxa i marxa fora de la comarca, al territori només queda el trànsit constant de camions, les olors i el risc de contaminació de l'aire, la terra i l'aqüífer.

Aquest punt —l'aqüífer— és el que més s'assembla al nostre. Actualment el 30% de les masses d'aigua subterrània a l'Estat presenten mal estat químic, i la contaminació per nitrats procedent de l'agricultura i la ramaderia intensives és una de les principals causes: més de 300 municipis ja tenen problemes d'aigua potable per aquest motiu. A Ponent ho hem documentat amb els mostreigs de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre i amb les anàlisis veïnals: bona part dels pous de les Garrigues, el Pla d'Urgell i la Noguera ja superen el llindar legal de 50 mg/l de nitrats. Sobre aquest substrat —no sobre un territori «verge»—, és on els fons d'inversió volen instal·lar una de les macroplantes de biogàs més grans del sud d'Europa, dimensionada deu vegades per sobre del que recomana la pròpia Estratègia catalana del biogàs.

El tercer eix del manifest és el que toca el moll de l'os polític: quin model de territori volem? «En zonas como la nuestra, los puestos de trabajo son importantes. Pero también debemos preguntarnos por los empleos que pueden perderse debido a la degradación del turismo rural, la hostelería o la ganadería familiar», escriu LACEA. I afegeix: «En el llano ya existen suficientes industrias contaminantes vinculadas a la llamada transición energética. Las sinergias y la acumulación de impactos deben tenerse en cuenta. Si no se pone freno, acabaremos convirtiéndonos en un vertedero industrializado». Substituïm «el llano» per «les Garrigues, el Pla d'Urgell, l'Urgell i la Noguera» i tenim, paraula per paraula, el debat de Ponent: un territori que ja concentra Tracjusa, General d'Olis, granges intensives, abocadors comarcals i ara, a sobre, una macroplanta de biometà alimentada per fons danesos.

Les dues lectures es complementen. Buades ens recorda que la batalla climàtica es perd o es guanya en els grans vectors —transport fòssil, aviació, refineries, turistització— i que la frontera no és el límit comarcal: el clima no té fronteres i les decisions del Prat, de Castelló o de Palma ens cauen a sobre. LACEA ens recorda que, al mateix temps, no tota infraestructura presentada com a «verda» ho és: hi ha solucions de baixa intensitat (compostatge de proximitat, plantes petites lligades a explotacions ramaderes concretes, reducció del cens ramader, gestió pública del digestat) i hi ha grans projectes financers que aprofiten l'etiqueta «biogàs» per consolidar el mateix model intensiu que ha portat els aqüífers a l'estat actual.

Aplicat a Ponent, això vol dir tres coses molt concretes. Primera: oposar-nos a la macroplanta de la Sentiu de Sió, a la pròrroga de Tracjusa més enllà del 2028 i a les ampliacions opaques de General d'Olis no és un «no a tot». És un sí a un altre model —petites plantes municipals, gestió pública del digestat, reducció del cens ramader intensiu, transparència d'emissions— que sí és coherent amb els objectius climàtics del 2030 i que sí encaixa amb l'economia circular real, no amb la versió de fullet corporatiu. Segona: el debat climàtic estatal i europeu (aviació, refineries, autopistes) i el debat local (biogàs, oleagineses, incineradora) són el mateix debat, i no podem separar-los si volem ser coherents. I tercera: documentar és resistir. Cada incidència registrada amb foto, hora i geolocalització —una fumera de General d'Olis, un convoy de camions cap a Tracjusa, una analítica de nitrats per sobre del llindar legal, un arbre del Canal d'Urgell mort al costat de la indústria— alimenta el contrarelat que necessitem davant del relat oficial de la «transició verda».

Si vols llegir els originals, t'enllacem tots dos articles a sota. Els recomanem en aquest ordre: primer la radiografia d'emissions de Buades per situar el marc, després el manifest de LACEA per entendre per què les plataformes veïnals de tot l'Estat coincideixen en l'oposició a les macroplantes de biogàs. I si vius o coneixes algú que viu a prop d'una d'aquestes infraestructures —a Ponent, a les Garrigues, al Pla d'Urgell, a la Noguera, a la Granada de LACEA o on sigui—, recorda que el registre públic d'incidències de Ponent Respira és obert i que cada report compta.