«Ponent no és cap deixalleria»: Sebastià García Pérez desmunta el truc de la metamorfosi energètica de Tracjusa

Aquest dimarts 25 d'agost de 2026, La Mañana publica a la secció d'Opinió un article de Sebastià García Pérez, secretari regional de Medi Ambient, Sostenibilitat, Lluita contra el Canvi Climàtic i Transició Ecològica d'ERC, sota el títol «El truc de la metamorfosi energètica: Ponent no és cap deixalleria». És un dels textos més clars publicats fins ara sobre el projecte de Tracjusa, a Juneda (les Garrigues), i el reproduïm i el comentem perquè posa negre sobre blanc el que els veïns i veïnes venim denunciant des de fa anys.

«Hi ha una màxima en la política contemporània: si vols fer passar una infraestructura incòmoda per l'adreçador de l'opinió pública, només l'has de pintar de verd.» — Sebastià García Pérez, La Mañana, 25/08/2026

El decorat verd

García Pérez descriu el projecte de Juneda com un decorat construït al voltant de la planta de Tracjusa, on «sota el mantell protector de la 'transició ecològica' i el biometà, es pretén clavar un gol històric a la ciutadania». El relat oficial validat per la Generalitat parla de «valorització de dejeccions ramaderes amb residus urbans»: ajuntar purins amb escombraries de ciutats per obtenir gas net, un projecte beneït amb 2,5 milions d'euros de subvencions.

La seva conclusió és directa: el purí fa de cavall de Troia per camuflar un negoci molt més fosc, la gestió massiva de residus urbans i industrials.

La calculadora: els números que no quadren

El nucli de l'article és aritmètic, i coincideix amb el que hem publicat sobre l'expedient:

- Rendiment de metà inflat. Els promotors (GAP–GRIÑÓ) afirmen que esperen produir fins a 65 m³ de metà per tona de purí. Les dades de l'IRTA certifiquen que el purí és més d'un 90% aigua i que el rendiment real se situa entre 10 i 16 m³ per tona.

- Purí vell. S'ignora que la major part del residu és purí emmagatzemat en basses exteriors, que ja ha perdut bona part del seu potencial metanogènic. Per assolir les xifres promeses caldria una recollida diària immediata a les granges, una logística inviable.

- El còctel real. Per quadrar els balanços cal canviar la recepta: 45.000 tones anuals de residus urbans, llots de depuradora, restes de la indústria càrnia i cadàvers d'animals. És a dir: per cada tona de purí líquid, com a mínim 1,5 tones de brossa i restes industrials. Una macroplanta de residus durs disfressada.

- Trànsit. Moure 135.000 tones anuals de materials implica més de 60 camions diaris cremant gasoil.

- Pèrdues fugitives. Les pèrdues de metà inherents a aquestes plantes s'estimen en un 5%. Com que el metà té un potencial d'escalfament molt superior al CO₂, «la planta acabarà contaminant més del que estalvia»: la neutralitat climàtica anunciada s'esfondra.

- I tot això, per a què? Per solucionar «un trist 18% del problema del purí de la comarca».

La raó real és financera

L'article assenyala el moll de l'os econòmic: el ramader no pot pagar la gestió, però les indústries i les ciutats paguen taxes elevadíssimes per desfer-se de la brossa. Aquest és el preu més alt del projecte… en euros. Però n'hi ha un altre.

El preu més alt: la salut

«El preu més alt, però, el pagarà la salut», escriu García Pérez. I recorda que més de 500 professionals sanitaris de Lleida han signat un manifest alertant que la incineració d'aquests residus allibera dioxines i furans, substàncies altament carcinògenes de Tipus 1 segons l'OMS. El perill s'instal·larà en una zona on la boira i la inversió tèrmica actuen com un tap físic que impedeix la dispersió dels contaminants: exactament el fenomen que documentem cada hivern al pla de Lleida i que ja hem tractat en parlar de la rosa dels vents de Puiggròs i dels episodis de PM10.

«Valorització»: l'eufemisme perfecte

El text es tanca amb una definició que fem nostra: el concepte de «valorització» s'ha convertit en l'eufemisme perfecte per amagar macroplantes de residus. I afegeix una advertència dirigida a l'Administració: validar tècnicament unes previsions impossibles és una irresponsabilitat.

«La ciutadania té el deure cívic de mirar les xifres amb lupa i defensar la dignitat d'una terra que es nega a ser convertida en la deixalleria energètica de Catalunya.»

Per què això ens importa

Aquest article confirma, des d'una responsabilitat política regional, tres coses que sostenim des del territori:

1. El projecte de Juneda no és una planta de purins: és una planta de residus urbans i industrials amb purí com a excusa.

2. Les xifres del projecte no resisteixen una revisió tècnica independent (IRTA, balanç de massa, trànsit, fuites de metà).

3. La conca atmosfèrica de les Garrigues és el pitjor lloc possible per instal·lar-hi emissions difícils de dispersar, amb un historial acumulat que ja inclou General d'Olis, la trituració a cel obert de Pujol i la macroplanta de biogàs de la Sentiu de Sió.

Agraïm públicament a Sebastià García Pérez la claredat i el rigor de l'article. Ponent no és cap deixalleria.